Instagram, democràcia i vellesa

Article Anna Dot December 1, 2016
Polignano a mare
December 01, 2016

Últimament em passa que em resulta problemàtic escoltar la paraula democràcia acompanyada de connotacions positives. Per exemple, fa poc algú em deia que li sembla molt “antidemocràtic” el llenguatge amb el qual es descriuen als mitjans de comunicació hegemònics occidentals les travesses transmediterrànies dels immigrants africans. S’entén que en aquest context l’adjectiu “antidemocràtic” volia expressar una sèrie de valors negatius. Crec que estic bastant d’acord amb el què em va semblar entendre, i és que l’estil d’escriptura del periodisme dominant passa per descriure a l’Altre des d’una òptica monodireccional, sense preocupar-se per entrar en diàleg amb les veus dels que arriben, escoltar-los i aprendre el vocabulari i les expressions amb les quals narren la seva experiència. Així doncs, concebre aquestes descripcions com a antidemocràtiques és fer una descripció de la manca d’un diàleg que pugui portar a l’elaboració d’una narració més o menys consensuada d’uns determinats fets.

Ara bé, el fet de considerar la democràcia com a una cosa positiva i allò contrari, allò no o anti- democràtic, com a alguna cosa negativa, ¿no és també part d’aquesta posició dominant en la qual ens trobem les societats auto-anomenades demòcrates en relació a la resta de sistemes d’organització social? ¿No és justament un gest molt democràtic el de definir a aquell Altre imposant la pròpia narració? ¿L’eterna guerra entre Occident i Orient no és un conflicte entre la democràcia cristiana i les altres formes d’organització social que no sé ni com anomenar? A vegades em sembla que hi ha una història anomenada Democràcia i hi ha una sèrie de creients que hi tenen fe, la consideren vertadera i transmissora d’uns valors positius, els quals per fer el bé al món, cal imposar arran i arreu com en el seu moment es va intentar fer amb el Cristianisme. Bé, suposo que la realitat no és tan simple com això.

Fa poc a l’Universitat de Bari es va celebrar un seminari sobre fotografia documental. Els convidats eren dos fotògrafs locals, un professor brasiler i tres noies d’entre 30 i 35 anys que es definien com a “nadius digitals” i que representaven a la comunitat d’instagramers de la Puglia, la preciosa regió en la que es troba Bari. Vull parlar especialment d’aquestes tres últimes. A banda que d’entrada em van provocar un xoc temporal important del qual encara no m’he recuperat (clarament jo sóc més jove que elles i mai m’he considerat ni a mi, ni a la meva generació, “nadiu digitals”, mentre que elles, entre 5 i 10 anys més grans que jo sí que s’hi consideren… algo falla… són elles? sóc jo? estic perduda en una altra dimensió?), em va sorprendre la presentació que van fer de Instagram. Es va tractar d’una presentació d’aquesta xarxa-social-gestionada-per-una-empresa-privada que semblava tenir per objectiu la tasca d’alleugerir el pes de la bretxa digital entre nosaltres, els vegestorios, que omplíem la sala i la comunitat de nadius digitals. Des del meu limbo de nadiu-no-nadiu digital (una viejoven) vaig tenir la sensació que la finalitat era fer entendre als vells com de guai és Instagram i per què és tan interessant etiquetar les nostres imatges indicant el lloc on les hem fet. Per il·lustrar-ho, van buscar l’etiqueta #Polignano a Instagram i ens van mostrar els milers d’imatges que hi apareixen, de les quals una bona part semblaven ser la mateixa però amb un filtre diferent. Es va tractar d’un discurs celebratiu de la “democrativitat” que es respira a Instagram, gràcies a com de fàcil és per a qualsevol penjar-hi imatges i compartir les pròpies experiències d’emoció vertadera davant un paisatge increïble amb la resta del món.

A l’inici la descripció d’Instagram com a una cosa democràtica va fer trontollar una mica els meus prejudicis. “Instagram. Democràtic? Hm, tinc els meus dubtes.” Amb els dies hi he anat pensant i ara crec que hi estic d’acord. Instagram és molt democràtic com també ho és Internet, com també ho és cadascun dels nostres smartphones i com ho eren les càmeres de vídeo que devien començar a utilitzar als 70 els vegestorios que van venir al seminari i com ho són, potser, la majoria de tecnologies (en el sentit d’aparells i la xarxa de relacions socials, econòmiques i polítiques que es desenvolupen al seu voltant) dominants en el món actual. Tot això és democràtic perquè el seu origen ho és, en el sentit que s’han desenvolupat en un context democràtic per persones que formen part d’un sistema que creu en la narració de la democràcia i que, per tant, les seves relacions amb els altres i amb el món es fonamenten sobre l’estructura i les limitacions d’aquesta narració. Fins a quin punt la presència d’aquestes tecnologies en contextos no-democràtics compleix el rol d’una democratització en coberta d’aquestes societats?

És evident que aquests processos d’intercanvi són inevitables i positius: ofereixen el contacte amb l’Altre, la mescla, l’aprenentatge de les diferències… No es tracta de construir fortaleses que limitin l’expansió de la narració de la democràcia i que la converteixin en una mòmia a ella i a cada sistema d’organització social. Simplement potser només crec que jo posaria en qüestió el valor de positivitat universal amb el qual s’acompanyen habitualment els usos de la paraula democràcia. Potser només em passa que Instagram i la democràcia em fan sentir vella, casposa, dolenta i, sobretot, molt i molt contradictòria. Al cap i a la fi, sóc bastant feliç dins d’un sistema que s’autodefineix com a democràtic i tinc un compte actiu a Instagram… Total, que res.

Comments are closed.