Formes de transdiscursivitat

Article Blai November 2, 2016
7_4-01-01
November 02, 2016
de Blai

7

Amb la desaparició de l’autor, Foucault fa aparèixer l’autor transdiscursiu – o el què és el mateix, el fet que una línia de pensament sorgeix d’un autor i es desenvolupa a través de múltiples veus que aprenen entre sí -. Si ens creiem aquest autor podríem analitzar la figura de l’autor com un prisma de quatre cares:

En la gràfica exposada trobem dos eixos. L’eix vertical es mostraria com un espai comú, en l’eix horitzontal representa un objectiu compartit. Entenent com espai un mateix context cultural, per exemple el del món de l’art contemporani en Barcelona. El tema o objectiu, vendria a ser l’interès sobre una matèria per exemple en el cas de Black Tulip, la ciència ficció. D’aquesta manera ens apareix quatre possibles àrees: l’autor col·lectiu, l’autor comú, l’autor cooperatiu i l’autor autista.

Començant pel final, l’autor autista seria la figura del geni creador que creu que la seva obra és autònoma per si sola, que no necessita la pertinència a cap context ja que la seva creativitat és tant meravellosa que tots hem de rendir-nos als seus peus. En resum, la viva imatge del geni romàntic.

En contraposició trobarem l’autor col·lectiu, que sorgeix a partir de la unió de diferents subjectes del mateix camp de coneixement per realitzar un treball en comú. D’algun mode, el que es planteja és compartir l’autoria sobre una obra amb les problemàtiques que això pot generar. Hi ha molts exemples de col·lectius i col·laboracions en la història de l’art: Gilbert & George, les Guerrillas Girls o els casos estatals d’Equipo Crónica o Bestué & Vivas. En tots aquests casos el treball artístic dels membres del grup tindria la particularitat de ser firmat de forma conjunta i que sota la firma de l’autor hi ha uns nombres propis clars.

Més suculent creu que és el cas és el de l’autor cooperatiu qui es definiria pel seu to de veu interdisciplinar – o que transdisciplinar depenen de la forma de relació entre els agents del projecte – el què permetria una translació de coneixement entre diferents disciplines o camps de coneixement. Aquest apareix quan es treballa de forma col·lectiu però s’uneixen dos o més persones de camps de coneixement diferents però amb un mateix interès.  Exemple d’això serien els projectes entre ciència i art o d’art i educació.
Aquest cas és molt particular ja que sol donar una relació desequilibrada cap a un dels sectors que participen del projecte, fent bastant difícil que el treball pot servir d’igual forma a totes les parts.

Un clar exemple d’això seria el treball de l’artista Regina de Miguel, qui en els seus projectes com Nouvelle Science Vague Fiction proposa metàfores sorgides a partir del treball conjunt amb investigadors científics, permeten construir un relat entre art i ciència que aborda temes com l’objectivitat científica a través de la seva representació.

Regina de Miguel comença la seva relació amb la ciència a partir d’un seguit de treballs a on es qüestiona les formes que tenen de representar la realitat, des de la cartografia, els dispositius museístics, les escales…

D’aquests primers treballs va sorgir la necessitat de que la seva implicació com artista no va ser només formalista, sinó que el seu cos també s’implicà en la construcció d’una cooperativitat. La cerca d’aquesta implicació la va portar a començar a col·laborar amb equips de científics, amb les dificultats que té treballar dins d’institucions científiques.

Una de les primeres experiències que es va desenvolupar amb un treball clarament cooperatiu fou en una de les coves de Cerknica, en Eslovènia. Per aquest motiu va haver de contractar un equip de persones que l’ajudessin a demanar permisos al govern Eslovè per poder gravar en el seu lloc. Per això es va sumar la incorporació d’un espeleòleg, imprescindible per poder accedir en unes coves que no són turístiques.

La gravació continua en el centre de radioastronomia Holandesa (ASTRON), a on tota la maquinaria per aconseguir els permisos va tornar a arrancar. Va ser durant aquestes segones gravacions quan de Miguel se’n va adonar que no estava arribant al fons de la qüestió i que el simple registre de les imatges només donava una aparent superficialitat al projecte. En aquell moment el seu interès va derivar cap a replantejar-se les inquietuts que l’havien portat a realitzar el projecte. D’aquí que va començar a a fer preguntes als treballadors de les instal·lacions. Aquelles entrevistes la van portar a conèixer un grup d’ex-treballadors jubilats d’ASTRON que per aleshores es dedicaven a fer visites pedagògiques i manteniment d’unes antigues antenes de ràdio astronomia que havien quedat obsoletes. Justament el treball amb els ex-empleats d’ASTRON, li van permetre a de Miguel, infiltrar-se en els marges de la ciència i a interessar-se per aquells científics que treballen a partir de la intuïció o que la seva labor es desenvolupen en una certa marginalitat respecte a la ciència magna. A la vegada, aquesta metodologia li permetia qüestionar-se el poder de la ciència com a forma legitimadora de la realitat.

Una de les principals objectius del projecte era que el dispositiu es trobava just en la línia entre l’art i la ciència, però que en realitat no estava ni en un sentit ni en l’altre.
Treballar des de la intuïció, segons de Miguel, ens permet arribar a fer-nos unes preguntes sobre nosaltres mateixos. L’artista reivindica la intuïció com a mètode per posar en qüestió la supremacia de l’objectivitat científica. Això si, sense caure en l’anarcologia o l’anarquisme epistemològic. Amb això sembla alertar-nos que per jutjar hem de conèixer.

Finalment torbem l’autor comú que sorgeix de la unió de múltiples subjectes que habiten en un mateix camp de coneixement però que els seu objectius no són els mateixos sinó només compartits pel fet d’estar en un mateix espai. Pot haver-hi relació entre ells o no, tot i així en aquest autor s’entreveu una veu transdiscursiva pel simple fet de ser part d’una comunitat.

L’autor comú és l’únic dels autors que es mostren sempre com usuari i autor a la vegada. Pot tenir autoria però no autoritat, ja que sempre la seva sinergia l’obliga a moure’s en relació als altres usuaris de la comunitat. A la vegada que copia, s’apropia de l’espai a on habita i usa – en lloc de performar – el seu propi espai. En aquest sentit l’autor comú és domèstic en un sentit de proximitat.

La producció de l’autor comú només te un sentit en el seu propi entorn i podríem afegir que el seu treball es genera es de fora – des del seu context i per al seu context -, entenen que el seu jo es forja al participar de la comunitat a on resideix. L’originalitat no sol ser la seva major preocupació, més que el motor per seguir essent productiu pel seu context i la motivació per aportar alguna cosa que puguis ser útil pel seu sector. És per aquest motiu que moltes vegades no tenen por de treballar de forma semblant a la resta d’agents que actuen en el seu mateix context. El seus referents són més locals que globals – a no ser que la seva comunitat sigui global – ja que busca en la trobada de proximitat el seu major aliat. A la vegada l’autor comú crea xarxes d’amistats amb els que treballa. Econòmicament es mou a través del trueque, al no ser la seva única intenció la de subsistir, sinó la de participar d’una comunitat.
Finalment l’autor comú cohabitar amb posicionaments en els que no sempre es troben còmodes. Algunes vegades els respecta, altres intenten canviar-los.

L’autor més comú que coneix potser sigui Jordi Lafon. Lafon treballa amb les relacions interpersonals i bona part de la seva producció està dedicada al treball comunitari. Artista resident a Vic (Barcelona), Lafon proposa porjectes a altres artistes o persones pròximes al circuit de l’art amb iniciar un projecte conjunt. Una de les particularitats de Lafon és l’enorme capacitat d’influència que tenen els seus treballs en un àmbit de proximitat. No és un artista molt conegut a nivell nacional, però si que és un referent tant en la seva localitat con en altres espais deslocalitzats del territori Català. Els seus projecte es generen a partir del diàleg amb l’altre. En el seu projecte Encontre proposa una correspondència a on una llibreta en blanc serveix com a suport per el diàleg entre ambdós agents del projecte, a partir del dibuix, el collage o el que suggereix l’objecte de la llibreta. Traballar amb una altra persona implica sincronitzar-se a caminar de l’altre. Alentir o accelerar el pas adaptant-lo al succeir de les circumstàncies.

En un altre projecte realitzat en l’Escola d’Arts de Torelló (Barcelona), Lafon va adquirir la totalitat de bastons d’Andrés Arrabal, un jubilat que per afició dedica el seu temps a la l’elaboració de bastons de suport, realitzats amb objectes en desús. El gest de Lafon fou el de cedir el seu espai d’exposició per mostrar el treball d’Andrés.
Amb aquest desplaçament expositiu es posa en relleu altra vegada el valor d’allò que considerem art i la reconciliació entre l’art i l’artesania.

Potser és aquest treball amb les relacions humanes els que em fa sospitar que el treball de Lafon és el propi d’un autor comú. La seva forma de treball des de l’àmbit de l’art i pel context de l’art. El fet de pensar en l’art com un espai de creació col·lectiva, però a la vegada està dins d’un projecte individual.

Òbviament podríem trobar altres artistes que es cenyissin a cada una de les formes d’autors, però una peculiaritat del sistema que proposo, i segurament l’artista més interessant és aquell que no es cenyís en cap de les quatre posicions. Aquell autor que pot encarnar tots els personatges a la vegada. El que pretenc amb aquest diagrama es posa en evidència que tots podem ser qualsevol d’aquests quatre personatges, només hem de triar quin paper de l’auca hem de representar en cada moment.

En les pràctiques col·lectives hi ha un moment que els rols es divideixen i cada part del col·lectiu es tanca a projectar de forma individual. Un autor sempre ha sigut lector per definició i ha creat un món en comú. A la vegada la lectura que fa un del projecte moltes vegades és autista. I cada vegada més, necessitem de la cooperació per poder realitzar projecte en una societat tant ultraespecialitzada. Els quatre autors que plantejo son en realitat diferents cares d’una mateixa ombra, que apareixeran o desapareixeran segons com l’autor entona el seu discurs.

Un autor que el seu perfil es col·loqui al centre de l’encreuament i que tingui una mica da cada una de les quatre àrees, se’ns mostra com l’autor més realista. Aquell que interpreta quin ha de ser la posició depenen de la naturalesa del projecte.

*Aquest text forma part de la investigació Ús comú: apropiació i pràctiques colectives. “Un autor comú”. Blai Marginedas, 2016

Comments are closed.