Un autor comú

Article Blai October 24, 2016
October 24, 2016
de Blai

6

Black Tulip no és ningú. Black Tulip som tots. Black Tulip és un projecte d’art que parteix de l’anonimat col·lectiu. Si et poses en contacte amb Black Tulip, et contesta un subjecte que a partir d’ara anomenarem L i que respondrà a les teves preguntes.

Per el projecte han passat diversos artistes i agents pròxims al sector de l’art a Barcelona, construint així una xarxa de participants que tenen en comú el fet de treballar en un mateix espai.
El principal vincle entre les propostes de Black Tulip és que sempre són experimentals i es signen sota un mateix pseudònim. Entre els interessos més comuns de Black Tulip està la ciència ficció i la crítica institucional.

Black Tulip desenvolupa un tipus d’exposicions a on l’artista no està present. No saps qui ha generat el dispositiu de l’exposició, podria ser qualsevol. Això permet al col·lectiu anònim, la construcció d’escenaris a on l’usuari es mou i interactua amb el display, sense saber qui ha fet allò.

Per exemple, en una de les seves propostes a la galeria Half House, van plantejar tallar un arbre de tretze metres d’altura. L’acció consistia en transportar el tronc des del bosc fins a la galeria. Un cop allà, utilitzaven la xemeneia de l’espai per cremar el tronc. L’acció duraria fins que tot el tronc s’hagués consumit. Tots els participants que es quedessin a vigilar el foc es considerarien Black Tulip.

En el cas del projecte a Half House, és interessant com desenvolupar l’idea de comunitat a partir de l’acció primitiva d’asseure’s al voltant del foc i parlar convertint la galeria en una trobada entre estranys coneguts.

Amb el seu afany per fer desaparèixer la figura de l’autor, Black Tulip persegueix reforçar la separació entre la peça i la bibliografia d’un artista. I la veritat és que ho aconsegueix a mitges. Black Tulip s’ha convertit en una marca, a partir d’una cronologia de projectes iniciats en 2012, que li ha permès construir-se una identitat que a la vegada, dóna continuïtat a la seva producció. És aquesta continuïtat entre projectes el què confereix a Black Tulip un caràcter propi que l’assimila, a priori, a un autor amb múltiples cares. I des d’aquesta col·lectivitat, Black Tulip aconsegueix dividir la seva veu sense perdre visibilitat en el sector. Però tenen un però. Encara que Black Tulip sap escenificar molt bé la idea de no-autor, en realitat tothom sap qui hi ha darrera del projecte. Tothom sap qui és L.

Això no vol dir que sigui sempre el mateix subjecte qui produeix o executa tot el material de Black Tulip, però la seva veu i la de Black Tulip tenen un to molt similar. I si sabem qui hi ha darrera de Black Tulip confereix al projecte una altra visió que no podem menysprear, com es la noció d’una institució sense arquitectura, o el què és el mateix, un espai eteri des d’on proposar producció i exhibició.
Però tornava al fet de que tot el món sàpiga qui ha creat el personatge de Black Tulip, la pregunta seria: ¿Quin autor no és en realitat un personatge de ficció?

Fixem-nos ara en el concepte de cine d’autor. Es denomina cinema d’autor a aquells títols de pel·lícules dirigits per un mateix director i que mantenen entre sí una cadena de particularitats que el singularitzen d’altres tipus de treballs. En el cas del cinema hi ha un element interessant, com és que les produccions tenen un autor col·lectiu. Tenim guionistes, directors de fotografia, càmeres, muntadors, compositors de bandes sonores… i són la suma de les seves pràctiques les que acaben construeixen el metratge final. En canvi hi ha algú que pren decisions i intervé en gaire bé totes les parts de la producció: el director.

El cinema d’autor seria el cas cinematogràfic a on el director adquireix la personalitat més marcada. En aquest sentit és la victòria d’una individualitat per sobre d’una col·lectivitat. Això, a priori, no és dolent, ja que aporta singularitat. No ens enganyarem podem treballar en un escenari a on tothom acata les teves decisions facilita la feina. Però més enllà d’aquesta percepció d’aparent llibertat, el què ens permet la individualitat és portar el més lluny possible una idea, ser el màxim radical possible i per tant projectar un concepte de la forma més aproximada possible a la imatge d’aquell que té en ment. El que fa un autor es crea un escenari a on el narrador és a la vegada el personatge principal encara que parli en tercera persona. 

Com ja hem indicat en el capítol anterior, l’autor no ha mort, sinó que és el vèrtex que agrupa un conjunt d’obres i articula un sentit comú.

La figura de l’autor és una màscara que serveix el subjecte artista per no presentar-se a sí mateix, sinó només a la seva aparença, o el què és el mateix, el perfil que també està present en la seva obra: una forma de composar, els seus tics, els seus gustos. Com la màscara posada, el director-autor amaga la seva altra cara, aquella que podria contradir el seu treball o podria posar la seva figura en qüestió. El problema és fixar-se massa en el subjecte. Més enllà de l’autor, com apuntava Barthes, és que no fem una crítica de l’obra, sinó que narrem un biografia.

Però en realitat la personalitat de l’autor forma part de l’articulació de l’obra que aquest presenta, sobre tot en els casos que les seves accions estan intrínsecament lligades a la seva obra. Podem llegir l’obra de Damien Hirst sense relacionar-la a les seves especulacions financeres, però és a l’entrar en els aspectes econòmics quan el significat de la seva producció és més interessant. O les excentricitats de Salvador Dalí amb les seves aparicions públiques calculades mil·limètricament i la seva vida transformada en una contínua performance. Podem apreciar l’obra de Fèlix González-Torres, però la profunditat de l’obra canvia quan coneixes una mica més la seva vida.

Però per sortir de la figura del geni creador potser hem d’explorar altres formes d’autoria. La opció de la mort de l’autor, defensada per Barthes, com hem vist només es pot entendre si veiem el text com un lloc neutre i, obviament, això ens planteja uns problemes que no podem salvar. Veient que no podem eliminar la figura de l’autor, potser podem intentar veure l’obra com un víncle que ens remet, no només a la figura d’un autor en concret, sinó a tot un camí de discursos entrellaçats.

És Michel Foucault qui ens descobreix el personatge de l’autor transdiscursiu. Tal autor seria l’iniciador d’un discurs que altres continuarien amb la contribució de les seves pròpies.

Aquest model el què trobaríem en la literatura anònima de l’autor medieval qui recollia un gran tema clàssic i l’harmonitzava al seu propi gust, amb el fi de l’actualitzar-lo als gustos d’una època o per fer florir d’ell nous valors.
És en el romanticisme, on l’home col·locat en el centre de l’univers es comporta com geni creador, l’obra del qual ha de ser sacralitzada.
Però això és una noció de no més de dos o tres segles de vida. En el passat el valor artístic no era allò considerat de ser arxivat arribant al cas de que alguns retaules romànics haguessin sigut trobats per casualitat quan estaven essent usats com a portes per estables porcins.

*Aquest text forma part de la investigació Ús comú: apropiació i pràctiques colectives. “Un autor comú”. Blai Marginedas, 2016

Comments are closed.