M’AGRADA! Una afirmació pertinent

Article Blai October 3, 2016
October 03, 2016
de Blai

 3

“Malgrat la creença de la pàgina en blanc sempre escrivim sobre escrit” ens anunciava Michel de Certeau. Som part d’un context que ha influenciat en els nostres interessos, preocupacions i experiències. I el resultat de tot això es pot veure en els nostres gustos i composicions. 

El productor musical, Brian Eno desenvolupa durant la seva classe magistral per el programa de la BBC The Peel Sessions Lecture, un discurs al voltant del concepte d’ecologia de la cultura partint de dues preguntes: és l’art una carrera? hi ha una fórmula per fer florir l’art? [1]

Què és la cultura? Eno defineix la cultura com tot allò que no necessitaríem fer però que fem. Menjar és una necessitat, però en canvi ens passem hores a la cuina per fer un pastís. Moure’s és imprescindible, però no tenim perquè ballar un tango, una rumba o un swing. Tots ens tallem els cabells i ningú ho fa de forma aleatòria, sinó que elegim un estil concret de tall que pot ser acceptat – o no – per la nostra comunitat, però que sens dubte, el nostre estil de cabells és un símbol d’un món concret. Totes aquestes decisions estètiques que no ens ajuden a pertànyer o destacar en una comunitat, ja estant presents en els jocs dels nens. Quan un nen juga s’està imaginant que pot volar o que és un pirata i, usant la representació aprèn. Quan els adults juguen ho fan a través de l’art. No és l’art un joc entre tots els homes de totes les èpoques? es preguntava Marcel Duchamp.

El joc, l’estètica i en definitiva l’art marquen les nostres identitats, la forma com ens presentem al món. Pot semblar superficial, però crec que el “me gusta” és una expressió pertinent. Sobre tot quan ens preguntem perquè ens agrada una cosa. M’agrada te un component que és previ a l’interès. El m’agrada afegeix l’experiència estètica i que d’alguna manera s’aproxima a la necessitat, a allò que em xoca.

És a partir dels gustos compartits com creem relacions. El gust és una forma de crear empatia amb l’altre i per tant una forma de relacionar-se amb la comunitat. Eno ens posa l’exemple del pentinat: “ningú es talla els cabells de orma aleatòria i si algú ho fa que vingui i m’ho ensenyi.”

En aquest sentit tots tenim el dret de modificar el nostre propi entorn a partir dels nostres gustos, i dediquem una part important de les nostres vides a pensar com han de ser els espais per on ens movem. Creem espais a on nosaltres hem elegit el color de la pared, els quadres que estan penjats, el mobiliari, la música que està sonant….

L’interès apareixerà al reflexionar sobre alguna cosa que ens atrau, per tant serà la culminació de la gestació del gust.

Però Eno va un pas més enllà. Què passa quan en la societat hi ha uns individus als que anomenem artistes i que els hi donem la responsabilitat de presentar les nostres societats a través de les seves composicions?
Eno posa com a exemple la Rússia bolxevic a on hi va haver una de les majors produccions artístiques de tota la història de la humanitat. Més enllà dels noms més coneguts com Malevich, Ródchenko o Kandinsky s’amagaven infinitat de pintors, escultors i dissenyadors d’igual qualitat. Aquest període de la història va estar marcada pel fet de pertànyer a un ecosistema en el qual seran reconeguts i en conseqüència aquests artistes gaudien de l’oportunitat de desenvolupar un treball que anava més enllà d’una creació personal i influenciava de forma directa a la societat de l’època. En aquest període hi havia un gran número de galeries, es celebraven moltes festes a on assistien els artistes, havien reunions constants i la transmissió de coneixement era ininterrompuda.

En una línia semblant a aquesta, l’artista i membre de e-flux, Anton Vidokle menciona la seva creença que, després de la censura imposada per per part del règim Stalinista, les aportacions constructivistes no van desaparèixer sinó que es van filtrar cap a altres gremis de la societat russa.

Un altre cas podria ser el del Pop Birtànic, que s’ha desenvolupat en l’ecosistema cultural dominant com és el del sistema anglosaxó, permeten un reconeixement social que promovia que molts creadors serveixin com altaveu de les inquietuts d’una generació.

Eno ens invita a canviar el nostre vocabulari, oblidar-nos del genius romàntic i reelaborar la història de l’art a partir de la concepció de scenius, el talent de l’escena cultural, i per tant de tota una comunitat.

Per Eno, el scenius seria un subjecte amb suficient influència o destresa per evidenciar les idees d’un ecosistema cultural.

La conferència culmina amb l’afirmació “new ideas are articulated by individuals but generated by communities”.

Els artistes no creen. Els artistes miren estudien, usen, aporten, comparteixen, juguen, composen, aludeixen, ponderes, s’apropien, col·leccionen, ordenen, harmonitzen, articulen. I amb tots aquests adjectius construeixen soports per unes idees que no són seves, que sempre són derivacions de posicionaments ja establers en el món a on pertanyen cada un d’ells.

La originalitat és adonar-se de que alguna cosa ha estat allà i donar-li un soport, nombrar-lo. Hem de canviar la nostra perspectiva cap a l’obra d’art i començar a mirar cap a una idea de sistema.

Com exposa Rancière en L’espectador emancipat, l’obra d’art política no canvia la nostra ideologia de forma radical, però ens reconforta al veure que no estem sols defenen la nostra posició i, a més, ens permet fer-nos preguntes, on les respostes si que poden ser un motor social.

Però què passa quan no mirem una obra, sinó que formem part d’un ecosistema cultural? Què passa quan estem rodejats de milions d’obres d’art que no ens construeixen com a individus? Continuament els nostres cossos xoquen amb composicions estilístique sque ens commouen, ens aburreixen o ens fan enfadar. Òbviament que una obra no te la suficient força per cambiar el pols d’una societat, però sí d’ocasionar un petit xoc i així contribuir, de forma lenta i subliminal, a un canvi superior.

A mode de conclusió d’aquest article m’agradaria apropiar-me d’una frase, que al mateix temps va ser apropiada per Miquel Molins en una de les seves classes sobre el collage:

“Ajuntar dues coses que no

s’havien ajuntat abans i el món canvia”

[2]
*Aquest text forma part de la investigació Ús comú: apropiació i pràctiques colectives. “Harmonitzin, si us plau!”. Blai Marginedas, 2016
[1] Conferència Brian Eno, The Peel Sessions Lecture, BBC Radio 6 music http://www.bbc.co.uk/programmes/p033smwp
[2] Frase del llibre Levels of Life de Julian Barnes (2013). Aquesta frase me l’he apropiat d’una classe sobre la historia del collage amb Miquel Molins.

Comments are closed.