L’autor no ha mort

Article Blai October 17, 2016
October 17, 2016
de Blai

5

A La mort de l’autor, Barthes persegueix la mateixa idea de l’obra oberta, impulsada per Umberto Eco, segons la qual l’espectador completa amb la seva interpretació el significat final de l’obra.

D’aquesta hipòtesi es dedueix que si qualsevol lector pot donar a un text un significat propi a partir de la seva pròpia veu “el neixament del lector te com a conseqüència la mort de l’autor”. (Barthes 1987)

Barthes dirigeix la seva ofensiva a la figura de l’autor, un subjecte que impossibilita l’obertura de l’obra, i a la crítica d’art – entenen art des d’un especte cultural ampli – que es limita a desxifrar el significat d’una obra a partir del descubriment de la figura de l’autor: la seva societat, els seus costums, els seus amors, els seus interessos i els seus mestres.  

Al matar-lo, Barthes intenta convertir l’autor en un subjecte anònim que no participa de la vida del lector. El seu propòsit sembla el d’apoderar el públic de la capacitat d’usar l’obra.

Barthes apunta que el missatge no és únic ni unidireccional, ja que l’objecte pot ser performat per l’usuari de múltiples maneres. Un exemple d’això és el llibre A brand new world, d’Aldous Huxley que ha sigut entès com una distòpia futurista per la majoria de lectors, quan segons el seu autor el què volia ser es una descripció irònica d’un escenari futur.

Però, divergint amb Barthes, no crec que l’escriptura sigui un lloc neutre tal i com ell apunta. L’ús que donem a les paraules altera el seu significat. Si bé és cert que el llenguatge és el què fa de pont entre l’espectador i l’autor, la finalitat de l’autor és la de traduir unes idees abstractes al llenguatge de la pràctica. No hem d’oblidar qui ordena les paraules, composa el text i accentua el to d’una narració. L’autor te la potestat de mostrar o amagar l’origen real de la seva veu, per això utilitza un lèxic o un altre, un tipus o altre de composició i fins i tot de presentació. Crear és en part, un procés de traducció entre el cos de l’autor i el medi de presentació.

Tampoc és neutre el text com a suport d’aquestes paraules, en com les usem, el to que donem al discurs, i fins i tot el disseny del suport paper que elegim o el públic a qui va dirigida l’obra, tot són indicadors que donen a aquest missatge un context determinat que ens determina les possibilitats discursives i les interpretacions. La tradició d’una pràctica pesa sobra l’enunciació de l’obra.

Podria arribar a ser neutra una escriptura en el cas que estigues aïllada de qualsevol context. Un text redactat sense imaginar-se un possible receptor, en un camp neutre a on l’autor i el lector tinguessin la mateixa potestat sobre el text. Però una novel·la, un quadre o una història personal en una composició a través d’un llenguatge determinat. En aquesta composició un autor ordenarà les seves preocupacions, les seves ocurrències, les seves memòries, el seu imaginari, les seves lectures o les anècdotes explicades per un amic, per donar-li una forma que serà retransmesa a un públic concret.

Exemple d’això és el cas de l’abstracció. Podem alertar que el quadrat negre de Malevich no significa res, però és justament aquesta absència de significat juntament amb el context històric, social, polític, teòric i artístic que el rodeja, allò que omple de significat a l’obra. Malevich posa en entredit la noció d’imatge. El seu quadrat negre és una escultura que altera un espai.

Són moltes les xarxes que teixeixen una obra d’art, doncs és el centre de visibilitat de la producció artística. Però per tal que el seu consum pugui ser possible, la peça com a fenomen genera un complex entremat al seu voltant. L’obra d’art intenta sobresortir de la resta, a partir de varies tàctiques que li permetin marcar el seu territori entre el soroll de la producció.

Un autor també pot controlar a partir de performar les seves aparicions públiques: les entrevistes o la seva biografia. L’autor-personatge altera la percepció de les obres i construeix una narració a on ell és el protagonista. D’aquí que aparegui tota la constel·lació d’elements externs a l’espai de l’obra, invisibles o amagats, que donen o modifiquen els significats de la peça.

La intenció de Barthes amb la mort de l’autor és interessant: acabar amb la figura de l’autor-geni a través de reforçar l’espai neutre d’un text i així apoderar el lector. Però la seva intenció s’ha quedat en una simple anunciació, l’autor no ha mort. L’autor està viu gracies en part  a l’espectador-mig, que encara veu l’obra com un lloc amb un significat marcat que vol intentar descubrir o que vol que se li sigui explicat. D’alguna manera l’espectador-mig busca una experiència – estètica o no – que pugui encaixar en el seu relat vital.

Potser el què hem d’esperar no és que el públic s’adapti, sinó anticipar-nos a les publicacions i buscar altres formes d’autoria que escapen d’un posicionament nuclear. Dividir l’autoria podria ser una de les opcions. Proposar projectes col·lectius. Fer que la veu de l’autor sigui múltiple. Aproximar les relacions entre autor i públic. Obrir l’obra d’art per què sigui usada i no tenir por a una autoria compartida. Dialogar amb els propis referents reforçant la seva transdiscursivitat.

*Aquest text forma part de la investigació Ús comú: apropiació i pràctiques colectives. “Desaparèixer: alterar la gramàtica de l’art”. Blai Marginedas, 2016

Comments are closed.