És normal que no passi res

Article Blai October 8, 2016
ici1
October 08, 2016
de Blai

Polítiques DIY en el film-assaig – La Kino – La Fundació Miró

En el marc de l’exposició que Antonio Ortega està preparant per la Fundació Miró, La Kino (una plataforma de contingut audiovisuals adisciplinars gestionada per Núria Gómez) es va desplaçar cap a Montjuïc per presentar un diàleg entre Núria Gómez Gabriel i Gonzalo de Lucas al voltant de les polítiques DIY en el marc del film-assaig. La conversació va girar entorn a la filmografia que Jean-Luc Godard va realitzar durant la dècada dels anys 70 juntament amb Anne-Mari Miéville, Jean-Pierre Gorin o el Grup Dziga Vertov.

La cronologia de la filmografia elegida per part dels ponents tenia les seves arrels en el posicionament personal del propi Godard, qui la seva producció faria un gir cap al marxisme – en concret cap al maoisme – impulsat per les protestes del maig del 68. Aquests fets van apropar les pel·lícules del cineasta francès cap a una profunda reflexió sobre la quotidianitat de la classe obrera, provocant un canvi en les formes de produir les seves obres que el van allunyar de la producció més convencionals del cine de masses que fins a aquell moment havien sovintejat la seva filmografia.

Una de les primeres preguntes que em venen al cap al veure aquestes pel·lícules és ¿quina és la diferència entre les grans produccions i una producció DIY? Podríem dir que al segle XX clarament aquesta diferenciació ha vingut donada per la incapacitat econòmica d’adquirir material professional de rodatge, per un posterior interès cap a una experimentació plàstica i paral·lelament cap a un posicionament revolucionari contrari a la producció de la cultura de masses. Al fer servir material de gravació barat provoca que moltes creacions pateixin de poca qualitat audiovisual, però que queda relegat per un cert interès per la possibilitat d’enregistrar l’espai íntim. El fet d’usar càmera en mà, de filmar el propi espai domèstic o el veuyerisme que a vegades desprenen aquestes gravacions són exemple d’això. 


Un altre element que caracteritza la producció DIY és la recerca de canals de distribució alternatius al convencional. Les produccions DIY s’infiltren i hackegen les convencions dels canals mainstreams com la televisió o el cinema. En el cas de Godard és extraordinari com la major part de les pel·lícules realitzades a la dècada dels 70 van ser durament criticades, no tant pel seu contingut, sinó per mostrar la part crua de la normalitat. Aquesta potser hauría de ser la gran funció dels plantejaments micropolítics qüestionar la quotidianitat i la llei de la normalitat, per fer visibles aquells comportaments que hauríem de replantejar-nos com a comunitat.

Tot i així, en el segle XXI sembla que moltes de les produccions que se’ns mostren com a DIY només mostren una estilització del DIY, però s’obliden del seu contingut polític. El seu interès és el de visibilitzar-se, de ser potencialment mainstreams usant pocs recursos. A diferencia de la noció de treball per canviar el meu món que mostren les pel·lícules de Godard, els youtubers busquen, a partir d’una diferencia superficial o de la apropiació de formules d’èxit, entrar en el món conservador i estable de la normalitat cultural.

Recorregut de film-assaigs amb els quals es va basar el diàleg:

British Sounds, 1969. Grup Dziga Vertov.

Diary, 1973-1983. David Perlov.

Six fois deux, 1976. Anne Marie Miéville, Jean Godard.

Ici et ailleurs, 1976. Anne-Marie Miéville, Jean-Luc Godard, Jean-Pierre Gorin.

Interface, 1995. Harun Farocki.

Numéro deux, 1975. Anne Marie Miéville, Jean Godard

Comments are closed.