Harmonitzin, si us plau!

Article Blai September 25, 2016
2_armonicen_2
September 25, 2016
de Blai

2

“At this bookshop I’ve been stealing concepts

for my own art. I am a thieft not an artist”

                                                        Navid Nuur, The Hague, 2009

L’any 2013 durant les QUAM, certamen de reflexió de les arts organitzat anualment per l’ACVic, van invitar la revista A*Desk y al seus col·laboradors a fer una taller sobre crítica d’art durant tot un cap de setmana. El títol del taller Narratives de l’art / Taller d’escriptura era una mica enganyós degut a que el taller estava molt centrat en la crítica institucional artística.  Això va fer propici que entre els assistents si trobés un geòleg anomenat Bernat Lladó. Al ser una taula rodona amb no més de 25 persones i tenint en compte que les sessions tindrien lloc durant tot el cap de setmana, va semblar raonable que cada un dels assistents es presentaria. Quant va arribar el torn de Lladó va explicar que ell era de professió geòleg encara que també estava interessar en les arts visuals, en especial la fotografia, i l’escriptura. El motiu que el va portar a apuntar-se al taller va ser el de millorar la pràctica escrita, treballar la construcció d’un relat i en definitiva millorar la seva comunicació. Lladó va argumentar que en la contemporaneïtat de Darwin hi havia molts investigadors treballant amb la teoria de les especies i fins i tot alguns d’ells ja havies escrit alguna cosa al respecte. En aquest sentit, per què Darwin va conquistar i monopolitzar aquesta idea? Segons Lladó, per la seva capacitat comunicativa. Darwin no només era un bon científic sinó que també era un bon comunicador. 

En el documental No Direction Home, es descobreix la capacitat per part de Bob Dylan d’apropiar-se dels recursos estilístics del folk que es practicava a Minnesota i a Nova York, per incorporar-los a les seves pròpies composicions, provocant rivalitat entre els altres cantautors de la escena local. El cas més cridaner va ser quan Dave Van Ronk, va denunciar l’apropiació per part de Dylan de la seva versió de la cançó popular The House of the Rising Sun. Dave Van Ronk va deixar d’interpretar la cançó en directe, al patir, cada vegada que tocava la cançó en directe, les crítiques per part del públic per haver-se apropiat de la interpretació de Dylan.

També es coneix l’habilitat de Picasso per se una esponja capaç d’apropiar-se de qualsevol tipus de manifestació plàstica. Es fascinant la contaminació entre Miró y Calder, la creació d’un es retroalimentar-se amb l’altre. Johann Sebastian Bach es va apropiar de composicions Italianes antigues per arreglar-les novament i dotar-les del seu estil personal.

Quan creem som conscients dels nostres referents i de que ens apropiem d’uns recursos que no ens són pròpies. Altres vegades unim dos elements ja existents per crear una de nova. La nostra identitat es construeix a través de la suma de referents que creem conèixer, que hem vist, viscut o que ens han explicat. D’alguna manera utilitzem el món com un codi obert. Doncs, per alterar la realitat, què millor que usar parts d’ella?

L’artista resident a Holanda Navid Nuur, en 2009 va fer una performance on es penjava una pancarta amb l’statement que introdueix aquest capítol, a mode d’escarni públic. Un possible diàleg – i possiblement una referent directe, encara que ho desconec – ho trobaríem en l’obra de Keith Arnatt Trouser – Word Piece (1972), on Arnatt asegura se A real artist. La obra d’Arnatt es componia d’una foto on es veia l’artista amb una pancarta, igual a la de Nuur, on es podia llegir la següent anunciació: I am a real artist. Acompanyant a la foto, Arnatt incorpora un text de John Austin on es descriu que per saber la naturalesa real de ‘x’, necessitem saber el què significa no ser ‘x’. Es en la part negativa del terme la que vesteix els pantalons, dirà Austin, el què dóna el sentit de ser realment x. “A real duck’ differs from the simple ‘a duck’ only in that it is used to exclude various ways of being not a real duck – but a dummy, a toy, a picture, a decoy…”

Segons l’anunciació d’Arnatt no podrem definir la condició de no ser artista, amb què un artista només pot definir afirmativament, causant sospites sobre la seva naturalesa. Què significa ser artista? Què construeix la creativitat que se suposa de ser un artista? Seria la seva contemporaneitat com suggereix Agamber, aquell que sap veure en la obscuritat i treu a la llum allò que no es veu, allò que convertiria en un en artista?

En un article acadèmic sobre la imatge a la publicitat i els drets d’autor torbo una possible resposta a través de la següent definició:

“La actividad de la promoción de determinados productos o servicios a través de la publicidad representa por si sola un conjunto de elementos de creatividad que se combinan de manera armoniosa para generar un bien de carácter intelectual.” 1

Per als autors de l’article, el caràcter intelectual de les coses, en el cas de la publicitat, no resideix en la idea, sinó en el resultat de la combinació harmoniosa d’elements creatius.

Harmonitzar en el fons és composar, i composar és saber arribar a un públic. És saber comunicar una idea. El meu posicionament és que un artista, de forma més o menys evident sempre s’està apropiant d’idees d’altres per crear.

A més el concepte d’harmonia planteja una doble relació entre consonància i dissonància, entre el què ens calma i el que ens inquieta. Stephen Wright en el seu llibre Towards a Lexicon of Usership proposa utilitzar el concepte atractiu (allure), cosa que denota un interès cap a una cosa. Ja que l’atractiu no està relacionat amb un sistema de bonic-lleig, ni en el binomi moral bo-dolent, sinó amb una relació d’interès/desinterès estètic davant la cosa.

Tornant en el cas de Navid Nuur, ell trobaria en l’anunciació de ser un lladre, i per tant, la seva condició de no artista real, la seva fortalesa. Seria ell amb la seva condició de lladre que actua com a fals artista, el què li permetria portar els pantalons, en paraules d’Austin. Nuur es definira com a hàcker que s’apropia d’unes idees i les harmonitza per composar un nou paradigma i compartir-lo.

1 Juan Carlos Marcos Recio, Juan Miguel Sánchez Vigili y Villegas Tovar, Ricardo . La imagen en la publicidad: la fotografía al servicio de la documentación publicitaria y los derechos de autor. (España, Mexico: Universidad Complutense de Madrid, Benemérita Universidad Autónoma de Puebla, 2005).

*Aquest text forma part de la investigació Ús comú: apropiació i pràctiques colectives. “Harmonitzin, si us plau!”. Blai Marginedas, 2016

Comments are closed.