LiminalGR Smells Like Teen Spirit

Article Anna Dot February 13, 2013
February 13, 2013

Ahir va tenir lloc a l’Antic Teatre una nova programació del Liminal GR. Anomenada “Smells Like Teen Spirit” aquesta vegada els comissaris Pilar Cruz i Marc Roig, havent escollit l’Adolescència com a concepte sobre el que reflexionar i adoptar una actitud d’anàlisis, donaren la veu a diferents personatges que per mitjà de xerrades, una obra de teatre i una instal·lació, van presentar diferents visions sobre dit concepte.

La primera en començar va ser Tere Parrilla, professora i psicologa gestàltica que va anotar uns quants comentaris sobre la situació de l’adolescent en l’àmbit familiar. Parrilla va convidar a alguns adolescents que hi havia a la sala a sortir a davant del públic i els va proposar de fer alguns exercicis lúdics que explicaven les tensions entre els adolescents i diferents tipus d’actuacions per part dels pares. Una presentació de diapositives, d’estètica excessivament WordArt però que s’ha de reconèixer que il·lustrava perfectament les paraules de Parrilla, va acompanyar el discurs sintètic i fàcil, accessible a tots els públics però que no va dir massa res de nou. Tot i així, no dubtem que hauria pogut donar molt més de sí, si hagués disposat de més temps o d’un context més apropiat per xerrades d’aquest tipus.

El següent va ser Andrés Hispano, il·lustrador, comissari d’exposicions i especialista en cine que amb la seva xerrada va mostrar, mitjançant exemples cinematogràfics, com l’estereotip de l’adolescent trist i rebel troba l’orígen de la seva construcció en la cultura de la música rock i pop posada en imatges pel cine. Algun dels exemples que va posar són: “Scorpio Rising”, de Kenneth Anger (1964); “Harold and Maude”, de Hal Ashby (1970); un clip musical de “Rebel Rebel”, de David Bowie; la cançó “Ode To A Screw”, de Milos Forman; o “I Can Never Go Home Anymore”, de Shangri-Las. Aquesta fou una de les aportacions més interessants de l’acte.

Quatre nois del grup de teatre de l’Espai Jove de Sitges van representar l’obra “Nois versus noies”, en la que es posaven en la pell de quatre adolescents que, encara que no tenen ni idea de què és una noia, es plantegen com lligar-hi i fan diferents intents d’axproximació a elles, representades per una escombra amb un globus. Va ser divertida i els actors ho van fer bé. Era correcte que els adolescents tinguessin una veu en tot això, ja que tot l’acte parla d’ells, però qui en parlava eren adults, així que era necessaria una intervenció per part d’algun representant de l’adolescència. Tot i així, no m’acaba de convèncer el fet que els adults explicant com se senten els adolescents, ho fan des del rol de l’expert, el que ja ha viscut aquesta etapa, se la mira des de la distància i a més ha estudiat, i per tant en sap moltes coses i en pot parlar molt bé. Però s’ha de dir que la distància no només va bé per repensar, sinó també per oblidar i idealitzar. D’altra banda, els adolescents actuen per representar el seu propi rol i a més posant-lo en una situació ridícula, ironitzant sobre el seu paper d’adolescent que no sap què li està passant i que està canviant. No sé si hauria preferit que els quatre joves parlessin directament de com senten les tensions entre ells i la familia i ells i ‘el món exterior’, o quins són els seus referents musicals i cinematogràfics. En aquest sentit, l’exposició d’Andrés Hispano va estar molt i molt bé perquè realment el que ens estava dient és com des del món dels adults que saben moltes coses sobre adolescents es mira als adolescents.

Mariokissme i una joguina eròtica (era un inflable?) de’n Justin Bieber van protagonitzar la següent acció. Hi havia un narrador, que era el mateix Mariokissme, autor de la instal·lació/presentació que va anomenar “Believe Bieber” i que explicava com ell tenia al cap fer una instal·lació sobre Justin Bieber i com al final s’havia concentrat tota la peça en la joguina eròtica gairebé única al món (perquè dies després de posar-se a la venta per internet va ser retirada del mercat per una denúncia de l’advocat de Bieber), mentre que tal producte girava dins una vitrina de vidre al mig de la sala de l’Antic Teatre. Els espectadors ens hi vam poder acostar.

Aprofito per comentar que Mariokissme juntament amb R.Marcos Mota són qui recentment han engegat el projecte “El Palomar”. Un espai expositiu en un àtic fantàstic de Poble Sec que té la intenció de reflexionar sobre qüestions de gènere i teoria queer. La primera exposició amb la que van inaugurar l’espai, “Lo más revolucionario hoy en día es ser casto o tener una vida sexual frustrante”, era d’una pulcritud impecable, cada detall estava més que cuidat i a nivell conceptual, realment interessant. Podeu trobar més informació en aquest enllaç i estic segura que n’anirem parlant d’aquest nou espai barceloní.

Va tancar l’acte Rosana Antolí amb la seva “Técnicas de supervivencia nº2 Homo Ludens”, una “performative lecture”  estranya acompanyada de diferents vídeos estranys  i fotos de gent estranya. En definitiva, material que permet a Antolí, segons diu, investigar sobre el fenòmen Hipster, que ella situa en aquella generació que ara està pels 30 i que  la seva vida es basa en l’evasió constant per sobreviure. I he dit estranya perquè no se sabia molt bé en quina posició es trobava l’artista, que es posa en contacte amb una colla de gent argentins que ella anomena hipsters i treu conclusions sobre la seva vida i bogeries i la seva aparent constant evasió. Al final diu que els hipsters tenen en comú que mai es reconeixen com a hipsters a ells mateixos. Potser Rosana Antolí és una hipster, no ho sé. Potser tampoc importa o potser sí. Però finalment va presentar uns dibuixos que ha realitzat a partir d’un vídeo que els hipsters argentins li van enviar i els dibuixos estan molt bé (el de la portada és seu, de la sèrie “I’m Young I’m Bored”. Doneu un cop d’ull al seu web, “La Cosmonauta” és guai.

Comments are closed.