La casa inestable

Imagina una casa. La teva casa, lloc acollidor on vius.
Espai.
El teu espai i els teus racons.
Imagina’n els objectes i la seva quotidianitat més o menys tranquil·la.
Imagina’n també el context.
Veïns, carrers, cotxes, parcs.
Aire.

"Deep Throat", Mona Hatoum

Ara pensa.
Casa teva està vinculada al lloc on es va construir. Pensada per complir amb l’ideal del concepte llar, “home”, és allà on sempre se t’està esperant a tu.
Però (sempre hi ha un però) el context sempre altera la percepció del concepte. Així doncs, què passa quan et diuen:
-Imagina’n també el context.
I tu imagines:
-Armes, guerra, mort.?
Potser passa que aleshores, quan imagines una casa, la teva casa, lloc acollidor on vius; el teu espai i els teus racons; i imagines els objectes, la quotidianitat d’aquests deixa de ser més o menys tranquil·la.
Potser passa que fins i tot n’has de marxar, de casa teva. L’abandones i ja no en tens. I n’has de buscar una de nova.
Exili.

No sé què imagina Mona Hatoum quan pensa en la idea de casa, el què està clar és que algun dia s’hi va trobar a la guerra dins i d’una manera bastant més vivencial que el què proposava Marta Rosler. Aquest fet ara es posa de manifest en l’exposició d’algunes de les seves obres, que podeu veure a “Projecció“, a la Fundació Miró fins el 24/09/2012.

"Suspended", Mona Hatoum

El primer que et rep són dues grans instal·lacions: una immensa teranyina amb esferes de vidre de diferents mides que penja a sobre els nostres caps agafada de les parets, i una sala plena de gronxadors, penjats del sostre, amb els seients vermells i amb plànols de diferents ciutats gravats en aquestes superfícies.
“Prou bonic”, pots pensar, si desconeixes la vida i obra de l’artista. Però és fàcil adonar-se que alguna cosa violenta passa a partir dels espais que vénen a continuació, i és que tot un imaginari bèl·lic és traduït en forma d’objectes. Des de petites construccions d’acer que recorden búnquers tirotejats, fins a granades de vidre de colors esteses i presentades sobre una camilla metàl·lica.
I al petit pati interior del museu, una pila de sacs formen un mur que separen aquells que estan dins dels que són fora i amb el temps, la gespa creixerà en ells per recordar-nos que aquesta guerra ja fa temps que dura.

"Hanging Garden", Mona Hatoum

El vermell i el negre predominen i en passar una cortina (“Every Door A Wall”) ets a casa.
El plat t’espera a taula per recordar-te la part més visceral de la humanitat amb un seguit d’imatges desagradables projectades allà on hi havia d’haver aliment. Ganivets i tota mena d’objectes punxants han deixat el seu rastre sobre paper encerat. A la cuina, el rallador ha crescut i et convida a que l’utilitzis de llit. A totes les sales, cartografies; ets al món.
I espera, la cosa no s’acaba aquí, ara ve una de les armes més cruels mai vistes. Sí, un altre tipus de rallador, bastant més impactant que els altres, se’t fa tan gran que et podria fer miques a tu.

"La Grand Broyeuse (Mouli-Julienne x 17)", Mona Hatoum

T’escapes.
Observes la delicada i inestable “Turbulence”, catifa de petites boles de cristall, i la imparable “+ and -” et diu que, encara que costi de creure, el món és així, d’aquest absurd.

"+ and -", Mona Hatoum

A la sortida, un mirall et recorda que sí, que encara ets aquí, “You are still here”.