El Festus 2012

Text de Raquel Vila

Una onada d’aire algerià o nigerià atacava en format calor enganxosa, sol esquerda-caps i crema-espatlles Catalunya. Eren les cinc de la tarda quan l’equip de Morir de Frío es va reunir a Torelló. Allà, es celebrava el Festus i tothom (els organitzadors) s’afanyaven a enllestir els últims detalls mentre, la gent, des de les terrasses dels bars, mirava encuriosida aquests preparatius finals.
Pels que encara no coneixeu el Festus, heu de saber que és un festival d’arts al carrer. Música, arts escèniques i arts visuals conviuen al centre de Torelló. Predisposat a observar i en alguns casos fins hi tot a participar, l’itinerant troba espectacles a cada cantonada i tant petits com grans s’ho passen d’allò més bé, ja que n’hi ha per tots els gustos.
Aquí us parlem sobre els artistes visuals que van participar en aquest festival, però si voleu conèixer els detalls sobre els grups de música que també hi van actuar, no us perdeu l’article que n’han redactat els amics de Gent Normal.

El tren arribava puntual a Torelló, en baixava una parella artística molt ben avinguda; elles són Pía Sommer i Laura Llaneli i formen “ Sonidos de arrastre”. L’Anna Dot, que està dins la comissió d’arts visuals del Festus i component de Morir de Frío, les esperava per guiar-les a l’espai on realitzarien el seu projecte performàtic. La nostra companya, descobreix a aquestes – tal i com diu ella-gamberres de l’art sonor a la mostra de Projectes finals del Màster d’Art Sonor de la UB. Taules, cadires i tot el què es consideri mobiliari, juntament amb micròfons de contacte, són els elements que intervenen i que fan intervenir per crear un ambient sonor que es mou entre la molèstia i el plaer.

Sonidos de arrastre

Els micròfons de contacte ja estaven apunt. Tot funcionava, però faltava el més important: el mobiliari. Mentre esperàvem que s’obrís la terrassa de l’establiment del costat, en Blai Marginedas, també de la comissió d’arts visuals del Festus i component de Morir de Frío, corria amunt i avall per tenir preparat l’espai on Eloi Dalmau duria a terme el seu projecte “Recitales para interfono “. Entremig de tanta corredissa, al pati interior de Can Parrella, Alex Posada, enginyer sonor, instal·lava la “Partícula”, amb l’ajuda dels altres dos regidors d’arts visuals, en Jordi Casas i l’Eli Soler, una escultura cinètica no apte per epilèptics i embarassades.

La terrassa ja era oberta, la gent s’assentava a les taules tot degustant delicioses crêpes; camuflades entre la multitud, les dues artistes provocaven sorolls que amplificats deixaven de ser familiars. Llaunes que piquen, que es tomben, cendrers que rodolen pel damunt de la taula… fou aleshores quan el públic es va adonar que era públic; que es trobava enmig d’una acció performàtica i que les artistes eren entre ells. Aguts i greus aconseguits amb l’arrossegament de cadires metàl·liques i taules de plàstic sonaven buscant una harmonia estranya. La complicitat de les noies traspuava entre sorolls i, tot i semblar que s’havia assajat una coreografia de moviments, no era el cas, ambdues es complementaven en un escenari d’improvisació; buscant el so. Aquell so que els hi diu quelcom i que causa un ritme que va in crescendo, entre la relaxació i la violència acústica, una combinació de sensacions auditives i tàctils que, un cop acabada l’acció, els espectadors ens trobàvem en un espècie d’estat de xoc que, per uns moments, ho va deixar tot en silenci.

Al carrer Ges d’Avall número 8, una alfombra de benvinguda amb el logotip del Festus es trobava trepitjada pels curiosos que tocaven el timbre per escoltar “Recitales para interfono” . Eloi Dalmau observava apartat com la multitud feia florir el seu projecte, com opinava i hi participava. Amb l’ interès del voler saber què es cou, els vianants s’apropaven a la casa i… – Riiiing! – premien el timbre, però ningú preguntava “qui hi ha?” per l’aparell, sinó que des de l’interior de l’habitatge algú recitava per l’intèrfon. Cantants, poetes i recitadors formaven part del projecte transmetent des de la intimitat de la llar el seu art. Bárbara Sánchez , Candy Vee, Pía Sommer amb la seva peculiar poesia sonora i Eduard Lladó formaven part del recital.

Una mica més amunt del carrer, Alex Posada ja tenia apunt la seva “ Partícula”. Quatre arcs de diferents dimensions i complementat de leds, giraven sobre el mateix eix a gran velocitat. Alex Posada es descriu com a enginyer i treballa amb artistes. Ens explica que va estudiar enginyeria per crear nous instruments electrònics, que el què realment li interessa és el so i en aquest cas, l’efecte visual de tres dimensions que transmet “La partícula”. Ja eren les deu del vespre quan començava a fosquejar i els leds de “La Partícula” hipnotitzaven a tot ésser present. Els estímuls retinals que desprenia juntament amb el so electrònic canviant i els colors dels leds, absorbia a l’espectador mantenint-lo immòbil durant els set minuts que durava cada sessió de “partícula”. Quasi addictiu.

S’acabava el dia i amb ell, el Festus. Una nova edició que enguany es celebrava la quinzena. La calor s’havia rebaixat un parell de graus i la gent que encara tenia ganes de gresca es concentrava a la Plaça Vella per escoltar els darrers concerts que concloïen la festa. Amb aquest pretext, Jo també concloc l’article, tot creuant els dits perquè l’any vinent les retallades pressupostaries no afectin més aquest festival tan preuat.