Art i cinema o cinema i art

El cocinero, el ladrón, su mujer y su amante, de Peter Greenaway

En un dels simposis del Screen Forum Pro celebrat el passat 30 de Maig, es va parlar de la relació entre art i cinema, tractant també la seva variant més audiovisual, el videoart.
Ja que no m’agrada gaire fer resums, no faré una crònica de la interessant discussió que es va donar entre els seus integrants si no una reflexió personal partint dels temes que van sortir a la llum del debat.
Potser la primera pregunta que ens ve al cap al plantejar-nos tal qüestió sigui la següent. Què diferencia el cinema de l’art?  Bé, la resposta no és fàcil. Gairebé hauríem de preguntar-nos què és el cinema o què és l’art. Però atès que perdre’ns en eterns dubtes ontològics no ens serviria de molt en un article de mides reduïdes com aquest, millor anar directes. Primer de tot hauríem de concretar sobre quin tipus de cinema estem parlant. La majoria no considera art aquelles pel·lícules que estan pensades per al consum ràpid. On uns personatges estereotipats es deixen portar per històries convencionals, l’estructura de les quals ens és de sobres coneguda per ser un patró que es repeteix pel·lícula rere pel·lícula. Les escenes d’acció i els efectismes se sobreposen al guió, consumim crispetes amb avidesa i quan sortim del cinema i l’endemà volem rememorar la pel·lícula resulta que ja ens hem oblidat de tres quartes parts de la mateixa. Però és que tot el cinema està únicament pensat per formar part del rànquing de recaptació de l’any?

Evidentment, no. N’hi ha que fins i tot no desentonarien a les sales d’un museu. Però heus aquí un dels principals dilemes que ja comentàvem en aquest article.
El cinema i l’art mantenen assíduament una simbiòtica relació, nodrint-se l’un de l’altre constantment. Ja no solament em refereixo a la possible posada en escena, que en ocasions es converteix en tota una experiència estètica. L’experimentació en la narració o fins i tot la total absència d’aquesta solen marcar un tipus de cinema allunyat de la cultura de masses. (A Clockwork Orange de Kubrick o El cocinero, el ladrón, su mujer y su amante de Greenaway)

A Clockwork Orange, de Kubrick

No obstant, com sempre passa quan la teoria es porta a la pràctica, la realitat és molt més difusa.
Potser es podria dir que el que diferencia al cinema de l’art és que mentre el primer s’exhibeix a les sales de cinema, el segon ho fa sota el sostre institucional i prestigiós del museu. És suficient la divisió d’aquests espais per establir categories? A Clockwork Orange i El cocinero, el ladrón, su mujer y su amante són pel·lícules que van ser estrenades al cinema, però no per això es pot negar que contenen suficients atributs per ser consideres peces artístiques. O la mateixa Blade Runner, una pel·lícula que va saber realitzar una visionària representació de la societat i la influència de la qual ha assolit avui dia el fenomen de masses, paraula que sembla provocar urticària entre les esferes de l’art.
Hauria de ser el museu el lloc de totes aquestes pel·lícules? De nou el dilema. Com ja vaig exposar en l’anterior article considero que fer distincions d’aquest tipus arriba a caure en l’absurd. Els títols citats anteriorment mostren de sobres que les sales de cinema tenen la capacitat suficient per activar una peça de videoart i fer-la funcionar millor que un projector apuntant a una paret blanca allunyada de tot context mundà. Però seguim en la tendència elitista de creure que el videoart tant sols ho entendrà el públic assidu i especialitzat i perdem l’oportunitat de sensibilitzar a la resta. Així doncs, concloem que es veu amb bons ulls que l’art i el cinema segueixin en estreta col·laboració, però no es permet que tothom formi part de tan fructífera relació.