El vídeo en l’espai

"The eyes of the soul" a la Fundació Godia

Després d’haver assistit al Loop Fair i al Screen Festival, que s’han celebrat aquests últims dies amb esdeveniments i exposicions repartits per tota la ciutat, són moltes les qüestions que s’han formulat entorn aquells aspectes que concerneixen tant al cinema com al videoart.
Això últim em recorda un debat molt interessant que es va generar durant un dels simposis del Screen Forum Pro, que tractava precisament sobre la diferència entre l’un i l’altre (cinema i videoart), encara que d’això parlaré en una altra ocasió.
Avui prefereixo donar-li voltes a un tema que poques vegades sembla plantejar-se i que, no obstant això, em sembla que mereix prendre’s molt en serio; més quan es tracta de generar una sèrie d’exposicions al voltant d’unes peces el principal suport de les quals és el vídeo, ja que en aquest cas la “manera de veure” pot condicionar i fins i tot canviar totalment l’obra en si. Em refereixo, per descomptat, a quin ha de ser el context idoni per presentar aquest tipus de projectes.

 Potser per començar seria adequat preguntar-se si l’espai expositiu comú està capacitat per albergar i presentar qualsevol obra d’art de manera que no interfereixi en la seva efectivitat, entenent per efectivitat les condicions ambientals que necessita l’obra per adquirir el seu sentit dins l’espai. Si creiem que tota obra serà la mateixa independentment del context on s’exposi, crec que anem molt equivocats. Sembla que el white cube, paradigma del museu contemporani, segueix entenet-se com l’entorn ideal on tot allò considerat art, sigui el que sigui, tindrà cabuda i plena justificació. De la mateixa manera que tampoc se li dedica especial cura al fet de posar, per exemple, un quadre darrere l’altre, podent semblar més una mostra ostentosa de quantitat que un diàleg de qualitat (és inevitable que si juntes dues obres que gens tenen a veure l’ una amb l’altra estàs establint un diàleg entre elles, i això pot resultar interessant tret que la relació s’imposi com una simple solució al problema d’un espai reduït)
Doncs bé, en el cas de “The eyes of the soul” l’exposició que va inaugurar el Screen Festival a la Fundació Godia, no eren quadres si no vídeos que provenien de la col·lecció privada d’Isabelle i Jean-Conrad Lemaître. Una col·lecció molt rica en el seu contingut i que és d’agrair que s’hagi decidit obrir-la al públic, sí, però la distribució de la qual en l’espai destrueix gairebé per complet la capacitat de contemplar-la i degustar-la com es mereix. Si ja el clàssic arquetip d’exposició pictòrica suscita alguna que altra reflexió sobre la necessitat de repensar l’espai expositiu, amb el vídeo es torna més que evident. Quin sentit té acumular quatre o cinc vídeos totalment heterogenis en una mateixa sala sense que es pugui establir cap classe de vincle entre ells, amb els sons entremesclant-se i la concentració escampant-se entre quatre o cinc pantalles diferents? El vídeo, per les seves característiques, sovint requereix d’un cert aïllament i gairebé sempre d’una dedicació i un temps per part de l’espectador que, sense les condicions necessàries, emprarà simplement per donar-li una fugaç cop d’ull i passar de llarg cap al següent. Alguns podran dir que la culpa de no entendre aquesta classe de disposició la té la influència del cinema, però jo crec que és més convenient acceptar que el cinema ha trobat la solució mentre estar dempeus davant una sala de parets blanques amb una projecció per cada metre quadrat no és efectiu per a un mitjà com el vídeo.

Una mostra del Loop Fair a l'Hotel Catalonia

I si no, que l’hi diguin al Loop Fair. Organitzat des del 31 de Maig al 2 de Juny a l’Hotel Catalonia, el visitant es troba amb gairebé cinquanta habitacions totalment obertes a la seva curiositat on en cadascuna d’elles es projecta una peça de videoart diferent. L’ambient tancat, íntim i còmode que proporcionen formen les condicions idònies per a les pupil·les més sofisticades. Tan sols les imatges i l’espectador circulant en una retroalimentació constant i efectiva, on a més s’instaura la possibilitat del recorregut lliure, de l’observador que pot escollir quina porta traspassar sense que se li imposi cap mena de jerarquia.
Però clar, també és sabut que el Loop Fair, en estar més encarat cap a especialistes i professionals de l’esfera del videoart, cuida més els detalls de la posada en escena. Llavors, Per què no traslladar aquests mateixos criteris a les exposicions que es conceben dins d’un marc més públic, com és el Screen Festival? Si bé trobo fantàstica la idea d’implicar a tot tipus de galeries, museus i centres cívics per teixir una extensa xarxa que permet convertir a Barcelona en una gran pantalla plural, és important valorar que aquests siguin els adequats per mostrar videoart en condicions. En cas de no ser així, estaríem caient de nou en l’error de pensar que la quantitat (centenars de peces de videoart de 519 artistes per solament 137 espais) ha de prevaldre sobre la qualitat.

No és la solució definitiva passar del “white cube” al “black cube” (habitacions fosques i llums apagades), sinó que les institucions museístiques han de començar a adaptar-se molt més a les formes del vídeo i no a l’inrevés. En cas contrari, estarem limitant i desaprofitant tot el seu potencial