Bradien + Eduard Escoffet a l’Antic Teatre

Em quedaria molt curta si presentés a Eduard Escoffet com a un poeta, i si de Bradien digués que són un sampler, un xilòfon, una trompeta i un baix. I seria un error dir que el que fan és poesia musicada. O música poetitzada, si és que aquesta categoria existeix. El cas és que de la relació de Bradien i Escoffet el que n’obtenim com a resultat és alguna cosa que escapa etiquetes i que no es construeix a partir d’un element principal i un altre de subordinat, sinó d’una dansa entre tots dos.

Bradien + Eduard Escoffet

Els coreògrafs d’aquests moviments d’ones sonores són ells: Bradien jugant a la banda dels sons instrumentals -tant electrònics com analògics-, i Escoffet en la posició de la paraula, però d’aquella que pensa en el llenguatge i en les qualitats rítmiques del mot i del so en ser aquest pronunciat per la veu. La fredor de la música, amb evidents i molt conceptuals tons electrònics, no fa que l’ambient deixi de ser acollidor, sinó que aconsegueix brodar el que en la meva ment en aquell moment se’m va acudir descriure com a envolvents paisatges poètics sonors.

Els dies 26 i 27 de Juny van estar presentant la seva obra a l’Antic Teatre de Barcelona. Vaig tenir la sort de poder-hi assistir el dimarts (26) i escoltar com els seus sons parlaven d’idees com la por, la insatisfacció, l’alteritat i el dubte, i molt tendrament, l’amor pel planeta. Narrat des d’una veu de to amable -amb alguns accents irònics- que en determinats casos es repeteix per repensar-se i que, al costat dels altres instruments, es troba en un constant procés de recerca de caire potser ontològic. I fàcilment s’endevina que aquest procés ha de requerir una producció exhaustiva, un treball constant. Escoffet ho anuncia ràpidament en la composició que va obrir el setlist de dimarts, “Text”.

En l’actuació ens van oferir alguna exclusiva, com la composició “Hipocondria”, en la que es descriu l’agenda d’un hipocondríac amb música un pèl tràgica i un ritme molt de rellotge, d’imparable pas del temps. També en va ser molt remarcable la peça “Val tant”, feta amb samplejos d’un poema de Josep Pedrals i tons més electrònics, més rítmics i amb més repeticions de paraules, en definitiva: molt més so.

Potser és la idea de la impossibilitat en el llenguatge el que resulta ser la motivació de molts a continuar treballant en el camp lingüístic. Sembla que a aquest equip de qui us parlo avui, no els hi falta ganes de produir per experimentar en els camps més sonors de la paraula i en els més lingüístics del so.

Bradien i Eduard Escoffet han treballat junts des de l’estiu del 2009, han passat per l’Ingràvid de Figueres i, fa pocs dies, pel cicle Espacio acústico #3 del Museo Reina Sofía de Madrid. A més, aviat sortirà a la llum el disc “Pols” (spa.RK). En aquest blog, publiquen alguns comentaris sobre la gravació del disc.